Bosworth Toller's

Anglo-Saxon

Dictionary online

swica

  • noun [ masculine ]
Dictionary links
Grammar
swica, an; m.
Wright's OE grammar
§401;
a deceiver
Show examples
  • Swica planus vel

    seductor,

      Wrt. Voc. i. 47, 51.
  • Se swica (

    se ductor ille

    ) sǽde: 'Æfter þrým dagon ic áríse,'
      Mt. Kmbl. 27, 63.
  • Seó smyltnys is stulor and dígele swica,

      Homl. Th. ii. 392, 25.
one who fails in fidelity or
fealty, a traitor
Show examples
  • Him man wearp on, ðæt hé wæs ðes cynges swica and ealra landleóda

    that he was a traitor to his king and country,

      Chr. 1055; Erl. 189, 4.
  • Swá wurdon Willelmes swican geniðrade,

      1075; Erl. 214, 17.
Etymology
[The suikes undergæton ð he (Stephen) milde man was, Chr. 1137; Erl. 261, 30. Ueond þet þuncheð freond is swike ouer alle swike, A. R. 98, 6. Sweoke (the false fiend), H. M. 45, 34. Þus speken þeos swiken, . . . swa long heo hine lærde, þat he heom ileuede, Laym. 3816. Godard was þe moste swike . . . withuten on, þe wike Iudas, Havel. 423. Icel. dróttin*-*sviki.]
Similar entries
v. ǽ-, be-, fæder-, hláford-, mann-swica.
Linked entries
v.  ǽ-swíca.
Full form

Word-wheel

  • swica, n.